El neorealisme italià

Capítol 920. En la Itàlia de després de la Segona Guerra Mundial, un país empobrit i en runes, va sorgir una de les expressions artístiques més importants de la història del cinema. Era una nova manera d'entendre quin tipus d'històries s'havien d'explicar mitjançant una càmera, un nou tipus de cinema més moral que estètic, compromès amb la realitat, rodat en escenaris naturals, amb equips de llum i de so molt precaris, i sovint amb actors no professionals. Aquest moviment, que va néixer de manera no planejada al voltant d'un nucli ampli de guionistes i cineastes, era el neorealisme italià. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Quintana, catedràtic d'Història i Teoria del Cinema de la Universitat de Girona i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.