En gu�rdia!

Capítol 823. L'activitat intensa dels joves llibertaris catalans entre els anys de la Segona República i la Guerra Civil va quedar en bona part eclipsada per l'evolució de la CNT-FAI. Els joves anarquistes van acusar sovint els adults de trair els principis de la revolució en pactar amb partits polítics i institucions. En molts casos, els membres de les Joventuts Llibertàries de Catalunya van sacrificar-ho tot pels ideals, i demanaven el mateix compromís dels grans, cosa que al seu parer sovint no va passar. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Sònia Garangou, doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Autora del llibre "Les Joventuts Llibertàries de Catalunya, 1932-1939".

Capítol 820. A finals del 1942, la marxa de la Segona Guerra Mundial al continent europeu preocupava especialment la Unió Soviètica, assetjada per les forces alemanyes. Per alleugerir la pressió, els soviètics van demanar als aliats que obrissin un nou front. D'entre totes les opcions previstes, nord-americans i britànics es van decidir per estendre la guerra pel Mediterrani i assaltar el nord de l'Àfrica sota domini colonial francès. És el que es va conèixer com a Operació Torch, una operació clau des del punt de vista estratègic, que es va iniciar la matinada del 8 de novembre del 1942. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània de la UB.

Capítol 803. Durant els anys vint i trenta del segle passat, un dels focus de modernitat tecnològica, social i cultural més importants sorgits a Barcelona va ser la ràdio. Les primeres emissores, Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya, van veure la llum i van assolir la majoria d'edat en un context polític molt turbulent, a cavall de la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i l'esclat d'una guerra que va suposar un repte per a tots els mitjans de comunicació. La ràdio va demostrar que era capaç d'oferir programació molt diversa, però des d'un bon inici les ones també van servir d'altaveu fonamental per a la política. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Susanna Tavera, catedràtica emèrita i doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona; ha estat corresponsable de l'edició del volum "Barcelona, capital de la ràdio, 1924-1939".

Capítol 802. En la història dels escacs hi ha hagut grans campions de renom internacional, però pocs han assolit la rellevància i han demostrat tenir el talent innat del cubà José Raúl Capablanca. El seu domini incontestable es va veure desafiat pel rus Alexander Alekhine al Campionat Mundial iniciat a Buenos Aires el 26 de setembre del 1927. Finalment Capablanca havia trobat un rival a la seva altura. El duel entre dues maneres oposades d'entendre els escacs no podia quedar en taules. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Magem, director tècnic de la Federació Catalana d'Escacs.

Capítol 795. Moltes tradicions actuals tenen orígens remots, encara que el seu auge sigui relativament actual. En el cas dels castellers, l'antecedent més clar és el ball de valencians, un tipus de ball local present a la vila de Valls al llarg del segle XVIII, al qual no van trigar a afegir-se les construccions humanes. La primera referència coneguda sobre uns castellers és la dels Noys de Castells a la instauració de les Festes Decennals, a Valls, el 1791. És l'inici d'una llarga història d'esforç col·lectiu, èxit i superació. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àlex Cervelló, doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili i autor del llibre "Els orígens del fet casteller: del ball de valencians als Xiquets de Valls, del segle XVIII al 1849".

Capítol 793. L'any 1748 el doctor en drets Anton Fiter i Rossell va culminar un manual d'usos, costums i privilegis que regien a les valls d'Andorra en el terreny legislatiu i judicial. Amb els anys s'ha convertit en un referent per a juristes, polítics i historiadors. Es tractava d'un encàrrec del Consell General, en un moment de turbulències als dos estats fronterers que obligaven Andorra a esforçar-se per deixar constància de la seva particularitat. Aquesta obra tan influent portava per títol "Manual Digest de les valls neutres d'Andorra". En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Albert Villaró, escriptor, encarregat de l'edició, els estudis complementaris i les notes sobre el manuscrit original del "Manual Digest de les valls neutres d'Andorra".

Capítol 792. De vegades hi ha catalans universals, molt reconeguts en el seu àmbit, que amb prou feines apareixen en una nota a peu de pàgina de la història. Aquest és el cas de Francesc Gabarró, un violoncel·lista prestigiós que va fer carrera a Anglaterra. Tot i que com a músic es va dedicar sobretot a la clàssica i al jazz, un bon dia el grup més famós del planeta es va creuar en el seu camí. El violoncel de Gabarró, un català de la vila urgellenca de Verdú, és el que sona a tot un himne immortal del pop, el "Yesterday" dels Beatles. I aquesta és només una de les seves moltes fites... En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Simon Berrill, escriptor i traductor. Autor del llibre "Francesc Gabarró (1914-1990). Un músic entre dos móns". Quan era jove, va conèixer Gabarró a Cavendish.

Capítol 788. Quinze segles després que l'emperador Teodosi prohibís els Jocs que se celebraven a Olímpia en honor a Zeus per considerar-los símbol de paganisme, Pierre de Fredy, baró de Coubertin, es proposava restaurar l'olimpisme com un moviment d'esportivitat i concòrdia entre els pobles. La idea inicial era que París acollís aquesta nova cita, però la proposta de reprendre la idea allà on havia germinat, al cor de Grècia, era massa llaminera per no tenir-la en compte. Entre el 6 i el 15 d'abril del 1896, Atenes va acollir els primers Jocs Olímpics de l'era moderna. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martí, periodista esportiu i professor, va cobrir els Jocs de Los Angeles, Seül, Barcelona, Atlanta i Sydney.

Capítol 787. A principis del segle XIX, especialment entre 1815 i 1830, la participació espanyola en el comerç de l'opi a l'Àsia oriental, i molt especialment a la Xina, va ser força rellevant. Diversos empleats de la Real Compañía de Filipinas destacats a Calcuta i Canton s'hi van dedicar pel seu compte, en col·laboració amb les empreses britàniques que impulsaven el negoci i amb el suport financer d'iniciatives privades de Manila. Amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ander Permanyer, doctor en Història per l'Institut d'Història Jaume Vicens Vives i professor de la Universitat Autònoma de Madrid, autor de la tesi "La participación española en la economia del opio en Asia Oriental tras el fin del Galeón".

Capítol 786. El bilingüisme de la societat catalana, la presència del castellà en coexistència i massa sovint en preeminència respecte al català, és un fenomen recent des del punt de vista històric. Durant molts segles la gran majoria dels catalans no parlaven ni entenien el castellà, una llengua que es va anar introduint progressivament a les corts, que volien adular els nous reis arribats de Castella. Tot i així va ser un procés molt lent entre els segles XV i XIX. Amb disposicions i lleis, l'administració espanyola va voler imposar l'ús d'una llengua que no era present en la vida quotidiana dels catalans. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Enric Gomà, escriptor, guionista i divulgador lingüístic, i autor del llibre "El castellà, la llengua del costat".

Capítol 785. Va ser el gran impulsor de la dinastia Güell, una de les més poderoses de la Catalunya de fa més de 150 anys. Des d'una posició d'autoritat, de prohom de la indústria implicat en política, va impulsar i apadrinar la feina dels artistes i els arquitectes més revolucionaris de l'època. El mecenatge del gran industrial va permetre que molts edificis i unes quantes obres d'art claus d'aquell moment arribessin a néixer. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Raquel Lacuesta Contreras, doctora en Història de l'Art i acadèmica de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Coautora del llibre "Eusebi Güell i Bacigalupi. Poder, catalanitat, cultura, art".